5 de març 2013

ARRÒS DE CANSALADA I CARXOFES


No hi ha com tenir un bon motiu per a asseure'ns al voltant d'una taula i el que la converteix també en especial és l'espontaneïtat! I així va ser...Aquest diumenge, tot se'ns va posar de cara i em vaig encarregar d'un menú que volia que fos a l'alçada. 

Vaig fer una llista mental del que tenia per casa i casualment, tenia de tot: carxofes, cansalada, salsitxes, ceba, all, tomàquet triturat, pèsols, brou, concentrat de pebrot "choricero", bolets secs, xeres de tòfona i greix de confit d'ànec. 

Com que anàvem a l'hort, calia preveure la cocció amb llenya i la manca d'estris de cuina. Per tant, vaig començar a fer el sofregit a casa amb la intenció de portar-ho tot llest només per a tirar-hi l'aigua.

Per tant, en primer lloc vaig rostar la cansalada com em va explicar que ho feia en Pere Sans (gran cuiner, gastrònom, enòleg, persona...). Agafem els talls de cansalada i els ajuntem com si no estiguessin tallats. Escalfem una mica d'oli i es coem tots junt per la base de la corna. D'aquesta manera, es torra molt més que la resta del tall i i no queda tendre i molesta en el conjunt del plat. Un cop ben torrada, traiem els talls tots junts, els tallem petitons i els tornem a afegir per a rostar-los ben rostats. un cop feta la cansalada, la traiem i la reservem. Aboquem les salsitxes tallades també petitones i quan estiguin ben torrades les separem també. 

Amb el mateix oli, vaig afegir un bon dau de greix d'ànec confitat i vaig coure la ceba a "ciceler" (perdoneu no ho he pogut evitar!!! això d'estar tan en contacte amb cuiners i gormands flipats fa que s'empaltin coses d'aquestes...el brunoise ciceler és un tall de bulbs com la ceba a un mil·límetre quadrat i de gruix, perdó....)


Quan va estar ben estovada i enfosquida, la vaig triturar (a la família no els hi agrada trobar-la, ves per on) i la vaig tornar a afegir a la cassola amb els cors de les carxofes tallats en sis trossos i amb dos alls sencers esclafats. Quan les carxofes van haver agafat color, vaig afegir el tomàquet triturat i ho vaig deixar reduir a foc lent una bona estona amb una mica de sal i un pessic de sucre. Quan va haver tret gairebé tota l'aigua, vaig abocar un parell de cullerades de concentrat de pebrot,  tres cullerades soperes de xeres de tòfona i la carn. Ho vaig deixar una bona estona a foc lent i remenant sovint. Al cap d'una estona, vaig pujar el foc i abocar l'arròs per a nacarar-lo sense torrar-lo amb un grapadet de pèsols. Un cop enllestit, vaig treure-ho del foc, vaig picar una làmina de tòfona de la que tinc ofegada amb el xeres i la vaig escampar a consciència.  


Fins aquí la primera fase de la preparació del dinar. 

La segona va ser fer un bon foquet que per sort, ja estava engegat!! es el que té anar pel món amb gent acostumada als dinars d'exterior i currantes ;-)

Un cop passada la revista a la paella, vam acabar de preparar el foc, el suport i tot la mandanga ja que una mala distribució pot suposar que s'evapori l'aigua i que no arribi a bullir o que el vent destaroti el foc i no cogui de forma uniforme. 



L'ideal hagués estat afegir el brou calent a l'arròs però com que no tenia manera d'escalfar-lo, vaig fer al revés, abocar el brou a la paella (primer aigua i un cop la planxa ja s'ha refredat, el brou) i quan estigui bullint, abocar-hi tot la resta que ja tenim a punt juntament amb els bolets secs.



En aquest moment, el que mana és el foc, la llenya, el vent i les bombolletes, per la resta ja no hi ha res a fer!



Passats els 15-18 minuts de rigor (mai calculats rellotge en mà,...normalment és el que duren un parell de cerveses) vam treure del foc i tapar amb paper de diari durant uns cinc-vuit minuts (un temps etern ja que vam estar constantment pendents que la canalla no li fotés un peu dins, una pilota sobre, o qualsevol altre accident més que previsible)



Un dinar on tot va sortir rodó...el menjar, la sobretaula, les postres, els digestius, el sol, les bestioles, la canalla (que en aquest cas, no eren el mateix) i per sobre de tot, que la petarda de la colla, la més petita i la més bandarra de totes està forta com un roure i darrera seu, tots nosaltres!




Foto by Cuinetes i Els Fogons de la Bordeta





9 comentaris:

  1. M apunto la lliço sobre la cansalada. Aquest arròs entre les carxofis, les salsitxes i la cansalada... de rechupete!! 8)

    ResponElimina
  2. És veritat: bon truc el de la cansalada!! :)

    ResponElimina
  3. Està clar que l'èxit de l'arròs és la pasta de pebrot "choricero"... només veure la pinta (i després d'haver tingut la sort de tastar-lo) ho he tingut clar! jajajaja
    Res, fora conyes, quan es tenen grans motius per celebrar tot surt rodó i està més bo! :)
    Petons
    Sandra

    ResponElimina
  4. Aquest arròs és de festa major total!

    ResponElimina
  5. Un arròs boníssim, Jordi! El millor troç, el que queda enganxat a les parets de la cassola... no? Petons

    ResponElimina
  6. oh!!! i cuit amb foc de llenya... segur que era espectacular!

    ResponElimina
  7. Alba, això de la cansalada és realment un gran descobriment...queda cruixent i no molesta! (i t'estalvies la feinada de treure-la) ;-)

    Ei Òscar, però amb la càmera al coll, eh!?!?!?! hahahaah

    Sandra, aquest arròs no hagués estat el mateix sense el teu toc personal mode pebrot "xoricer" (que diu en Quàrter...)

    Gràcies i "Visc a"!!!!

    Marina, tens raó però no soc molt fan del "xurrascaet" del cul...

    Sí Lídia, encara que no ho sembli, tenia un toc fumat que amb al ser de carn quedava molt i molt bé!

    ResponElimina
  8. Les bones notícies sempre s'han de celebrar i si és en bona companyia i amb un arròs tant bo com el teu són àpats memorables!!! Molts petons Beumix!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Mira...tu sí que el vas provar!!!! i d'un dia per l'altre que si no és caldós, millora. heheheh

      Elimina

Si comentes com a Anònim recorda a signar!!!
...passats uns dies, torna a llegir les respostes ;-)