-Jo ja duré alguna cosa per picar...
Aquesta sentència la vaig fer sense ser-ne gaire conscient mentre gestionàvem l'aniversari de la Mercè. L'havíem de celebrar el diumenge a la tarda i el cap de setmana estava a petar de coses. Vaig pensar que improvisaria i ja aniria a comprar en qualsevol moment, res més lluny de la realitat.
Eren dos quarts de sis del diumenge, no havia anat a comprar i tampoc havia pensat en què podia portar...i la convocatòria era a les set !!! Ui, ui, ui...
Deu ser que a la cuina beumalista està condemnada a anar sempre a batzegades...la veritat és que el ritme que portem a casa és frenètic, com a la majoria de cases amb tres nens i amb molts interessos.
Total, que va tocar improvisar alguna cosa resultona.
Tenia un pot de mostassa de tòfona que la Sandra em va baixar de Cotlliure i vaig decidir que la faria servir, ja tenia el primer ingredient!, vaig fer una cerca ràpida als temporals gastronòmics del meu cap i vaig anar a parar a la darrera sessió de cuina en directe del Pep Nogué al #diacuina de Manlleu i a les recents #jorgastmdr13 de l'aula del Mercat Municipal. De tot allò n'havia de treure alguna cosa i rapidet, rapidet...
A la nevera hi tenia unes botifarres que no podia defugir. Així doncs, mentre es feien a la planxa, vaig aplanar unes llesques de pa de motlle de cereals amb el corró i les vaig tallar en sis trossos i enfornar com li vaig veure fer al Pep. Després, vaig laminar una poma golden per a caramel·litzar-la com va fer el Paco del Restaurant Samaranch Park...
Total, vaig untar el centre de la torrada amb la mostassa de tòfona, un trosset de botifarra a sobre i un parell de làmines de poma caramel·litzada a sobre. Voilà.
El més arriscat de tot plegat va ser provar-ho per a valorar la idoneïtat de portar l'invent a l'aniversari de la sogra!.
Em va agradar i em vaig posar a produir en cadena amb l'ajuda del Roc que seguia atentament el repte.
La reacció de la família va eclipsar per uns moments l'aniversari de la Mercè que es va afegir efusivament a cantar les excel·lències de l'aperitiu.
A grans trets, la família va apuntar que el tipus de torrada era suficientment consistent per a resistir el pes de tot plegat però sense el cruixent que a vegades fa que s'esmicoli i es desmunti tot. Bravo per les llesques del Pep. La mostassa de tòfona, suau i aromàtica era apte per als paladars més reticents, Bravo per la Sandra. Tant la textura com la dolçor de la poma donaven el contrast perfecte a la combinació, Bravo pel Paco. Les botifarres, bé...eren unes salsitxes que van tenir la fortuna de convertir-se en alguna cosa més que l'acompanyament de la verdura al vapor dels dilluns.
Per acabar, em vaig sentir dir que aquella torrada era de les millors, per no dir la millor, cosa que havien provat feta per mi (i Déu ni do de les coses que he fet per aquest personal...)
Ja veieu, a vegades estem envoltats de coses que poden esdevenir fantàstiques...només cal remenar una mica entre els records del que hem vist i tastat!
