GASTROPOESIA

Agraïments a en Joan Vigó en la recerca











Ritual (Joan Vigó - Setembre 2013)


No volies, però he pagat i ets a casa.
No volies, prô ara és meu tot el teu cos.
Libidinós, grapejant-te amb la mirada
i amb els dits t’he passejat tots els racons.

Immòbil de tant terror t’has deixat fer.
No val la pena que oposis resistència.
La carn tan rosa, el teu vestit vermell,
la meva boca es fa aigua amb ta turgència.

Sense pressa faig treballar el ganivet
i et separo el cap del cos sense manies
com xarrupo els teus fluids amb gran plaer
- per a la teva carn faré servir forquilla­ -.

Les altres esperaran pacients la tanda
però avui has estat la primera. Gamba.


Oda al tomàquet (Joan Vigó - Juliol 2013)


Envoltat, lluent, de pell vermella
per si sol el tomàquet ja és ardor
invoca la passió, la pell s’enerva
com llavis pigmentats d’excitació.

I si la pell brilla i batega com un cor
l’interior carnós fa salivera
la delicada textura de llavors
on la llengua s’hi passeja juganera.


A més de saborosa i sensual
aquesta solanàcia és curativa
generosa en virtuts, al comensal
aporta força, salut i vitamines.


I si el tomàquet té tots aquests poders
i qui el blasma mereix gran anatema
deixeu-me afegir-hi encara més:
la màgia del tomàquet com a terme.


El tomàquet és també l’únic fonema
que esdevé diminutiu sense problemes.
Lleveu-li sols l’accent obert
i degustareu tomaquet!




Josep Pedrals - Emès a Catalunya Ràdio en el programa
"La Tribu" el 03/07/2013 a la seva secció “El ben sonat”

Compota, pastís, bescuit,
coca, tortell, xocolata, 
carquinyolis, flam amb nata, 
merenga, banana split, 
almívar, peres al vi, 
mousse, macedònia, pijama, 
galetes, napolitana, 
arròs amb llet, bavaresa, 
cabell d’àngel, lionesa, 
sara, crema catalana, 
músic, codonyat, iogurt,
mel i mató, suc de tronja, 
massapà, tiramisú, 
marron glacé, pets de monja... 


Tripa amb capipota (Joan Vigó)


Senzill, humil, fet de despulles
cocció pausada, catedral
de la gelatinosa gràcia
trèmol plaer del paladar.

Perla blanca dels intestins,
entranya plaent del dedins!
El pa n’és germà imprescindible
sense sucar no fa profit.

L’altre company indispensable
és aspre i sec i negre: el vi.
En aquest cas com en tants d’altres
l’aigua sempre espatlla els camins.

Plat relligat a la memòria
tel·lúric, és com el record
d’interminables sobretaules
de mediterrània sentor.

Si un dia a mort és la condemna
i trio el plat d’aquella nit
no hi haurà dubte ni ganyota
faré la comanda amb veu forta:

Carceller! tripa amb capipota
un pa gran i un bòtil de vi.
Després tanqueu bé aquesta porta.
Que donin pel sac al botxí.


I sents el so... Josep Pedrals

I sents el so, entrant pel cel obert,

d’una forquilla gràcil que s’acuita

a abatre’s contra un plat: el repiqueig

tan entranyable d’engendrar una truita.


Al bacallà. Oda clàssica (Santiago Rusiñol, 1911)


Peix auster! Peix ideal! Peix noucentista!
En el pòrtic mateix de la Quaresma
et saluda un gourmet i un humanista
que admira el bé que fas perquè el fas d’esma.
Oh Mut! Oh Bacallà!… Per tu les glòries
de totes les victòries!

No hi ha pas, ni en la Flora ni en la Fauna
tall comparable, en exquisida essència,
a un morro ben molsut en una llauna
amb aquell suquet ros picat d’ardència
o a una penca bullida
amb all i julivert ben amanida.

Jo t’endreço el perfum de mes estrofes
perquè, per mi, ets més bo que les pessetes;
que amb coliflor, amb patates amb mongetes,
amb pèsols amb cigrons o amb escarxofes,
amb tot cases tant bé i tens tal substància
que no pot mesurar-se ta importància.

Tu ets excel.lent de totes les maneres:
esqueixat, i fregit, i a la cassola
i en ma taula frugal tu sol imperes
amb l’esplendent auriola
dels plats millors de les millors cuineres.

Quan a punt de menjar-te el crostó em llesco,
corprès d’admiració em dic de vegades:
¿Què foren sense tu el clàssic romesco,
les sòbries esqueixades,
que són ànima i cos de les fontades?…

Ningú, ningú diria
els mil gustos que tens, tots saborosos,
quan te veiem allà a la Boqueria
entre barrils de grogues arengades
mostrant tes llenques i tos talls carnosos,
quan en remull te posen
les nimfes del mercat arremangades…

Havent-hi bacallà i bacallaneres
no és tan trista la vida com suposen
les fames mentideres
de filòsofs il.lustres,
dels Schopenhauers, Kants i Zaratustres.

¡Glòria al peix inactual, al peix que es troba
en les aigües d’Islàndia i Terranova,
i, pescat i salat, emprèn el viatge
cap a tots els racons del gran formatge!

Tu sustentes igual el ric que el pobre
tu ets l’amic del senyor i del manobre,
i, ara a la viscaína
ara a tall de Provença
no hi ha menú de taula de gent fina
que no s’honori amb ta virtut immensa.

El llagostí, el llenguado, el salmó, el nero,
¿què són al teu costat, si bé es compara?
Un menjar presumit, vianda cara,
peixet “papa-dinero”.

El glosador, oh Bacallà, et venera,
que és part d’Humanitat, i considera:
¡que en seria de nyicris i pipioli,
si el teu fetge gloriós no ens donés l’oli
que ens reconstitueix i ens assegura
la nostra miserable carnadura!


Pa amb tomàquet (Miquel Martí i Pol)


Déu ens dó ser catalans
per menjar bon pa amb tomàquet
amb un raig d'oli discret
i un pols de sal si fa falta;
pa de pagès si pot ser,
que és més saborós que els altres,
i tomàquet ben madur,
però que no ho sigui massa.

Déu ens dó un tall de pernil
o llonganissa ben ampla
perque acompanyin el pa
ben sucadet amb tomàquet;
pernil de bon mastegar,
llonganissa de la Plana,
que els osonencs en això
tenim molta nomenada.

Déu ens dó tot el que he dit
i bons amics a la taula
per compartir el que mengem
i fer petar la xerrada
que conversar amb els amics

sempre sol despertar gana
i el menjar, si és compartit,
resulta més agradable.



L’ham (Enric Casasses)


L’interrogant de filferro
ben clavat al paladar
tires amunt. Estupendo
Felicitats. Has picat


Com més estrenys la boqueta

més endins se’t clava l’ham,

el pis de dalt t’enlluerna

i no veus el fil tibant.



I ni si un moment afluixa

ja igualment vas cap amunt,

el dolor et desfigura,

fins el confons amb la llum.

La llum tan preciosa
Serà la mort per tu...
I et posarem corona
D’all i julivert, lluç.


Sopa d'arròs (Lu Yu) (Versió de Narcís Comadira) 

Busquen homes i dones salut sense parar;
no saben que la tenen a l'abast de la mà.
La recepta és senzilla: no cal torturar el cos, 
n´hi ha prou amb què mengin, sovint, sopa d'arròs.


Horacianes (Vicent Andrés Estellés) 

Res no m'agrada tant
com enramar-me d'oli cru
el pimentó torrat, tallat en tires.
cante, llavors, distret, raone amb l'oli cru, amb els productes de la terra.

m'agrada molt el pimentó torrat,
mes no massa torrat, que el desgracia,
sinó amb aquella carn molla que té
en llevar-li la crosta socarrada.

l'expose dins el plat en tongades incitants,
l'enrame d'oli cru amb un pessic de sal
i suque molt de pa,
com fan els pobres,
en l'oli, que té sal i ha pres una sabor del pimentó torrat.

després, en un pessic
del dit gros i el dit índex, amb un tros de pa,
agafe un tros de pimentó, l'enlaire àvidament,
eucarísticament,

me'l mire en l'aire.
de vegades arribe a l'èxtasi, a l'orgasme.
cloc els ulls i me'l fot.



Ous ferrats (Miquel Martí i Pol)

Quan es couen, quins esclats,
els ous ferrats,
fins i tot, si no es vigila,
poden fer alguns disbarats.
I un cop cuits, ben presentats,
els ous ferrats,
se’ls mengen sense ganyotes
fins i tot els desganats.


Croquetes (Miquel Martí i Pol)

Se’ns esmolen les dentetes
quan la mare fa croquetes.
Ben rosses i cruixidores
No te’n menges, en devores.
En qualsevol ocasió,
Si hi ha croquetes millor


Patates Fregides (Miquel Martí i Pol)

Ni eixutes ni humides,
són bones les bones
patates fregides.


Rosses per fora, i per dins

flonges com el pa calent,

satisfan el paladar

més exigent.


Un pot menjar-se-les soles,

però acompanyen molt bé

els plats de carn més diversos

quan ens convé.


Ni eixutes ni humides,

són bones les bones

patates fregides.





El monstre de la ginebra Dedicat a Bombay Sapphire: Keep up the good job!

Josep Lluís Aguiló - Monstres


Tenc tanta set dels teus colors, amiga, 
Com la rosa mística quan beu aigua
Perquè brostin colors de flor antiga
Només per ser-hi, per cantar la viva
set vegetal que la terra embriaga.
Anhel beure’t amb gel i amb una tònica
I que glacis la meva vida altiva
al glop primer de frescor vellutada.
Despertaré després, tot sol, a l’alba
I seré el pedaç brut, la flor marcida.
Marejat i perdut prendré la mida
Al teu clar sagrament, bevent-ne una altra.


Arròs en fesols i naps Teodor Llorente Olivares (1836-1911) 


Per l’horta, tocant migdia,

plens d’infantil alegria,

ditxosos i satisfets,

tornaven a l’alqueria

dos pobres fematerets.


L’un i l’altre, a l’escoltar

les dotze, que en so de queixa

els cridaven a la llar,

tingueren una mateixa

idea: la de dinar.


El més menut, que li guanya

a l’altre que l’acompanya

en vivor, li digué així:

–«Si fores el Rei d’Espanya,

¿què dinaries tu hui?»


Alçant el front ple d’arraps,

i soltant la llengua prompta,

li contestà: –«¿Pués, no ho saps?

¡Quina pregunta més tonta…!

Arròs en fesols i naps».


«¿I tu?» –afegí el major.

El menut llançà un suspir,

i torcant-se la suor,

li replicà: –«¿Què he de dir,

si tu has dit ja lo millor?»





El vi Vicent Andrés Estellés, Llibre de meravelles 

“Alegrau-vos, pare Adam”
Joan Timoneda

No podia faltar el vi damunt la taula.
Una solemnitat, un ritu que venia
des de la nit: el vi encenia la taula,
encenia la casa, encenia la vida.
Una vella litúrgia el posava a la taula:
Una vella litúrgia nocturna, inescrutable,
encenia la sang, palpitava en els ulls.
Una solemnitat, un ritu que venia
des de la nit, la nit febril de la caverna.
El vi begut, en casa, a l'hora de menjar.
S'oficiava el vi, lentament i greument.
Parle del vi dels pobres. El vi que ens feia forts.
Un tros de ceba crua, un rosegó de pa.
I un got de vi, solemne. Parle del vi dels pobres,
begut solemnement, l'aliment de la còlera,
el vi o sosteniment de l'afany o la ràbia.
El vi de l'esperança, el vi dels sacrificis,
l'esperança rompuda, plantar cara a la vida.


L'escudella de Joan Amades des-de Bogotá

L'escudella per dinar,
menjar bo i sa, 
l'escudella al vespre
tira-la per la finestra.


Escudella per dinar
un gran menjar,
escudella per sopar
la pots llençar.


Escudella rescalfada
pel gat o per la criada.
Ni escudella sense tall,
ni amanida sense ceba
ni bona salsa sense all.

Carn sense os,
olla de ric i poderós.
Molta verdura i poca carn,
escudella per matar la fam.


No hi ha olla,
sense porc.
Ni olla sense garrí (o sagí)
ni taula sense vi,
ni sermó sense agustí. 


Escudella amb porc
moltó i gallina
la millor medicina.
Sopa de pa, fa de bon mastegar,
escudella de sagí, fa de bon pair.

L'amic i el vi
busca'ls vells,
però el porc 
busca'l novell.

Escudella de gallina
els morts ressucita.
Mitja polla,
vol bona olla.


De tot el que acaba amb ina

el millor és la gallina.

Déu ens doni gent de bé

i gallina a l'olla.


Campanes al vol, 

pilota a l'olla.

La pilota, fa festa.

Qui escudella d'altre espera,

freda se la menja.





Començament dels començaments i ocasió de les ocasions Enric Casasses

Al pot petit hi ha la bona confitura
i al cor trencat la veritat més dura:
mal amagat és mal que no té cura
la llibertat, la llei més segura,
la veritat bandera que no es jura
i el paradís, un bon plat de verdura.


Sonet de la Ceba de Coll de Nargó Joan Vigó

Tota la ceba és herbàcia i bulbosa, 
la de Nargó, però, és particular.
Com totes, té fulles fistuloses
però clima i terra l’han fet singular.

L’Alt Urgell a Coll de Nargó bressola,
al nord, serres de Boumort i Sant Joan
la terra no té mai set, l’aigua brolla:
rius, torrents, el mar dòcil del pantà.

Carnosa, cruixent, dolça ceba nostra,
oberta, vermellosa la carn mostra
ad hoc pel sofregit o l’amanida.

Voluptat, delícia gastronòmica,
per això t’he fet aquesta crònica:
Ceba de Nargó, tinguis llarga vida!












12 comentaris:

  1. Anònim17/10/12

    Quina idea més bona, posar poesia al teu bloc.

    Això encara el fa més especial. Estic molt contenta del teus èxits . Segueix així. T'estimo.

    mare

    ResponElimina
  2. els Versonautas et saluden
    https://soundcloud.com/versonautas/les-prunes-dor
    aquest del Carner no té desperdici

    ResponElimina
  3. Anònim21/3/19

    trobo una bellesa interior en aquestes paraules dites,
    gracies AMEN.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Anònim21/3/19

      oiixxx quin amor de nen ja ens agradarie tindre un nen com tu a la nostra classe

      Elimina
  4. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  5. Que algú faixi un poema que tracti de una recepta d'un pastis o de àlgo bo

    ResponElimina
  6. AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA

    ResponElimina

Si comentes com a Anònim recorda a signar!!!
...passats uns dies, torna a llegir les respostes ;-)